LA PROFUNDITAT D’ALLÒ EFÍMER

Estimats Valerosos, ara que començo la Gira Rita Valero Contigo al 100% vull explicar-vos algunes coses de les que em trobo mentre busco concerts. Preparar una gira és un treball complex, i que requereix temps, esforç, i molta mà esquerra. Us “faríeu creus” si sabéssiu les situacions per les que algunes vegades passem els músics.
Per il·lustrar-vos només una miqueta, vull compartir amb vosaltres algunes de les coses que em trobo quan busco bolos. (Bolos = Concerts per si algú no està familiaritzat amb l’argot).
Hi ha concerts que et cauen del cel, com aquell que diu. Et truquen, te’ls ofereixen, el lloc és de luxe, hi ha equip i tècnic, et paguen el teu catxet, i ho tenen tot controlat. Tots signaríem per aquests, oi? Doncs he de dir-te que no són un mite, es donen, existeixen realment, de veritat. Tot i que són els menys, i semblen una espècie en perill d’extinció, no ho són, hi ha un paradís, el paradís dels músics, on hi ha aquesta classe de bolos. Aquí vaig de visita de tant en tant. Estic pensant en llogar-me o comprar-me un apartamentet en aquest resort.

Després hi ha els bolos que t’interessen a tu com a músic, és a dir, perquè es fa molta difusió i la promoció pot ser molt interessant, perquè el lloc és mític, perquè t’interessa pel que sigui actuar en aquesta població perquè no ho has fet mai, etc. Aquests són els que habitualment t’has de “treballar” una miqueta més. A aquests truques, normalment no trobes la persona que s’encarrega dels concerts, et diuen que deixis l’encàrrec, tornes a trucar, mai està, et diuen que et passis, però si mai està quan el trobo? I aquí es despleguen infinites possibilitats: una d’elles és que el propietari o l’interlocutor, no es fa a la idea que els músics també paguem la gasolina, i desplaçar-nos ens costa uns calerons, si pots tancar un bolo per telèfon o mail, molt millor, tot i que jo sóc molt defensora del tracte humà, però no em dóna el temps per visitar tots els llocs on vull fer concerts. En fi, si pots et passes, i aquí comença l’estira i arronsa de “estem començant”, “mira què petit és el local”, “però tu m’has de portar gent” …. A veure, srs. dels locals que “promouen” la música en directe: jo sóc músic, vostè em contracta per fer música. Vostè, a qui li proporciona les begudes o el menjar, no li diu que té l’obligació de portar-li clientela perquè es mengi el menjar que li compra o es begui les cerveses, o els gin tònics, que tan de moda estan, oi? No se li acudiria. Per què a mi sí que m’ho exigeix?

Tinc una teoria: la música no es pot palpar, no és un objecte que puguis tenir a les mans, no et confonguis, un cd o un pen sí que ho pots tocar, però la música en si mateixa, és aire, es fusiona amb l’atmosfera, estàs “venent” alguna cosa efímera, estàs venent una experiència, una vivència, no un objecte. Per això la gent es confon, i creuen que has d’aportar una cosa física, persones que gastin els seus diners i reportin beneficis al local. I és clar que sí, tots volem guanyar. Però jo, com a músic, no tinc l’obligació de portar-te gent. Jo t’ofereixo un servei, la meva música. La valores? La vols? Vols viure aquesta experiència? Tu decideixes. Això donaria per escriure molt més i no vull aturar-me només en aquest punt, però també sé que hi ha músics cara-dura que només van a passar l’estona com si d’un assaig o una trobada amb amics es tractés, i això tampoc ho veig correcte , tinc criteri. També hi ha locals que ni tan sols publiciten el concert, ni posen un cartell o una pissarra a la porta, i després volen que tu com a músic es l’omplis de gent consumint. Entenc que tots volem que vingui gent, el propietari i el músic, però crec que és una cosa compartida, jo faig la meva publicitat, els meus cartells, la meva difusió en premsa, etc. L’amo del local crec que ha d’aportar el mateix. I si els dos fem la nostra feina, ben rebuda serà, segur. Persones del públic, veieu l’importants que sou? Per això us dic Valerosos, perquè teniu molt valor. Sempre ho dic en els meus concerts: sou el 50% de l’espectacle.
Però hi ha altres situacions que em cabregen encara més. Encara més? Sí, encara més: aquells que et diuen que vagis a tocar, però que no hi ha pressupost.

NO ET CONFONGUIS

Hi ha concerts que faig amb molt d’afecte, i sense pressupost perquè crec que ho mereixen, sota el meu criteri. Per amistat, per la causa, perquè em dóna la gana, …. Pel que sigui. * Però que et diguin en algunes ocasions: “no hi ha pressupost”, i que el que porta el pica-pica, o el que proporciona el cava sí que cobri, em sembla injust. Per què a ells no els diuen també” porta-me’n els croissants, però no hi ha pressupost”? O per què no els diuen “et paguem la meitat, per poder pagar alguna cosa també als músics”? Tornem al que et deia abans, potser és perquè la música és efímera, no es pot tocar igual que un croissant, potser sigui per això, o potser és que la cultura per a algunes persones, té menys valor que altres coses més palpables, potser és un tema d’educació, de valors i de RESPECTE. Potser….

El que sí que tinc clar, és que seguiré fent música, i defensant la profunditat de l’efímer d’un concert, perquè en l’efímer està allò perdurable, aquesta experiència viscuda, que cada vegada que sentis aquesta cançó, recordaràs. Això té un valor, encara que no un preu.

Dona-li valor a la música.

Be the first to leave a reply

Deixa un comentari